Davant del feixisme, la reivindicació d’existir

Spain, 12 points

Les jornades electorals tenen una emoció semblant a la d’un certamen d’Eurovisió, però amb la inquietud afegida de qui sap que els resultats afectaran, com a mínim, els següents quatre anys de la seva vida.

Et despertes, esmorzes sabent molt bé que no és un dia qualsevol i vas a votar o acompanyes als teus a fer-ho. Durant tot el dia comentes la jugada amb amistats, intentant endevinar qui guanyarà. El dia passa i per fi són les vuit del vespre, encens la televisió i comences a veure els primers sondejos. Normalment, si els resultats t’agraden, te’ls creus. Si no t’agraden, en canvi, comentes amb qui tens a prop que «això només és una aproximació», que «tot està per decidir» i que “s’han d’esperar els resultats oficials».

Aquest diumenge, mentre veiem els sondejos, molts pensàvem en la primera opció. Comentant amb la família que allò era una aproximació exagerada, una sobreestimació del vot a VOX i que ja veuríem com al llarg de la nit el nombre d’escons s’aniria reduint. Durant una estona ens vam donar moltes excuses per evitar confirmar allò que ens feia por: que l’extrema dreta ja havia aconseguit entrar del tot a les nostres ciutats.

La setmana anterior no havíem parlat d’altra cosa. Tots els moments de desconnexió amb amistats i converses informals acabaven anant al mateix tema. L’acte de campanya del partit d’extrema dreta a La Farga, amb més de 2.000 persones reunides, feia evident que el discurs sobre extrema dreta no era una cosa distant, sinó una realitat propera

Amb un partit d’extrema dreta evident i un altre parell de partits de dreta que cada cop radicalitzaven més el seu argumentari, semblava inevitable evitar certs debats. Sentir que les companyes de gimnàs parlen de política i tenir por a intervenir, per si la seva visió no només és diferent a la pròpia sinó contrària. Al cap i a la fi, hi ha persones amb les que et creues cada dia i, per més que et passin mil idees pel cap i mil formes de contestar, penses que potser aquest cop val la pena deixar-ho passar.

Resistència

Tornant a la jornada electoral, ja són les nou i comencen a publicar-se els primers resultats. Les emocions són diverses i van des de la ràbia a la incomprensió i la impotència, però sobretot la decepció. La decepció en veure que tant d’activisme, tants carrers, projectes i pancartes, tant associacionisme i tanta vida als barris no han evitat que es normalitzi la xenofòbia o les retallades en els nostres drets fonamentals.

El feixisme no se’l debat, se’l combat. Això no es fa tenint-lo a televisió, ja que tampoc plantem cara a les seves mentides sinó que simplement ens quedem mirant com es suavitza i es blanqueja el seu discurs, com si no sabéssim què és el que realment defensen. Líders feixistes per tota Europa es planten en prime time amb un discurs maquillat i enganyant a la meitat del seu electorat, que tots sabem que no s’està informant del tot bé.

Són molts anys de lluites i carrers per part de molts col·lectius: dones, LGBT, persones racialitzades… Davant de conquestes tan recents i, si som sinceres tan fràgils, no podem sinó plantar-nos i plantar-li cara a qualsevol que les vulgui posar en dubte.

La nostra resposta el feixisme potser només és una utopia, però també és una convicció íntima. Un compromís amb la societat que hem fet nostra i que volem cohesionada, forta i progressista. Seguirem reivindicant als carrers en totes les dates que tenim marcades per fer-ho, però també en les que no. Sortirem el 25 de novembre, per manifestar-nos en contra de la violència masclista, el 8 de març per reivindicar els drets de les dones, el 12 de desembre per posicionar-nos en contra de la islamofòbia, el 20 de juny per denunciar les morts al Mediterrani i el 28 de juny per reivindicar els drets del col·lectiu LGBT. Hi serem també la resta de dies, entenent la lluita per la justícia social com una part imprescindible de la nostra existència. Farem això, i també omplirem les urnes.

Però el que intentarem fer, sobretot, és no caure en les seves trampes. Són molts anys creant narratives alternatives, reivindicant els espais en els quals ens movem, demostrant que sí que cal acció antiracista i que hi ha molta gent disposada a fer-la. Demostrant que la delinqüència no està associada a un color de pell o que ser dona i musulmana no em fa inferior ni menys intel·ligent.

La nostra resistència serà no acceptar el seu discurs, no fer servir els termes que ells utilitzen i no esperar que marquin els temes dels quals s’ha de parlar. Ens negarem a escandalitzar-nos davant de cada una de les seves accions, com si d’ells depengués el tema del dia. Seguint l’exemple grec, intentarem que la tercera força acabi tancant els seus edificis després de quedar ofegada en el silenci mediàtic.

No esperarem que el feixisme ens digui a quina acusació hem de contestar sinó que la nostra existència serà la resposta.


Il·lustració de Paulapé

Aicha El Mealem Gaziri

Estudiant i voluntària en organitzacions humanitàries.
Trencant estereotips i progressant a petits passos.
Veïna de L'Hospitalet.

Míriam Hatibi @ Periférica
Míriam Hatibi

Consultora de comunicació, activista i autora dels llibres Mira'm als ulls i Leila

Comparteix :

Share on facebook
Share on twitter
Share on telegram

Aquesta web utilitza galetes(cookies) pròpies i de tercers per optimitzar i adaptar-se a la vostra navegació i les vostres preferències, entre altres tasques.
Si continueu navegant, entendrem que accepteu la nostra política de cookies i privacitat, feu clik a l'enllaç per a més info.

ACEPTAR

Aviso de cookies