L’emergència de l’habitatge a l’Hospitalet de Llobregat

A la nostra societat, un bé com l’habitatge, que ha de satisfer una necessitat bàsica, esdevé en canvi una mercaderia i un actiu financer del qual s’aspira a extreure’n un profit. Davant d’això, i sense renunciar a la desmercantilització de l’habitatge com a horitzó, resulta imprescindible un marc regulador i un sistema de protecció que garanteixi aquest dret massa fràgil. Tanmateix, la regulació i la protecció difícilment s’assoleixen en absència de pressió social, donat que aquest status quo desregulat i desprotegit que patim serveix a interessos econòmics molt potents. Per aquest motiu, cal la presa de consciència, l’organització col·lectiva i la mobilització de les persones per a qui l’habitatge és, abans que res, un bé de primera necessitat.

A l’Hospitalet en particular, patim no només un marc regulador – estatal, autonòmic – molt poc garantista i una protecció social ben minsa, sinó també unes intervencions municipals totalment innòcues (o fins i tot còmplices) amb els interessos de rendistes i especuladors.

Patim, en primer lloc, un problema d’accessibilitat i assequibilitat. Els preus del lloguer, als quals s’enfronta una de cada quatre llars a la nostra ciutat, no han deixat de créixer des del 2014, i el tercer trimestre del 2020, en plena crisi sociosanitària, s’ha assolit un màxim històric, 722€ de lloguer mitjà, que fins i tot depassa el pic del moment àlgid de la bombolla immobiliària el 2008. En els darrers anys, l’encariment a l’Hospitalet ha estat més ràpid que a Barcelona, fins a situar-nos, segons algunes fonts, com la ciutat espanyola on més s’ha encarit l’habitatge, quan, per altra banda, és sabut que no destaquem per unes rendes altes: ben al contrari, en molts dels nostres barris els veïns i veïnes es veuen exposats a una enorme desproporció entre els seus ingressos i la despesa que han de fer en habitatge. Aquesta tendència, fins al mes de març, anava de la mà de la proliferació dels habitatges de lloguer turístic, ubicats sobretot en zones de la ciutat que han guanyat connectivitat amb transports i infraestructures que atrauen visitants, com la Fira, l’aeroport o el Camp Nou, o simplement que son limítrofes amb la ciutat de Barcelona, i a ulls dels turistes o habitants de curta estada formen part indistingible de la mateixa metròpoli. Aquest fenomen dels habitatges turístics va contribuir sens dubte a l’encariment de preus, i també al drenatge del parc residencial.

Davant d’això, és urgent fer efectiva la regulació de preus, que des del setembre ja estableix la Llei 11/2020 impulsada pel Sindicat de Llogateres amb el suport de moltes altres entitats. Cal que des de l’Ajuntament es difonguin els nous drets dels llogaters i llogateres, i que es perllongui la regulació més enllà del primer any obligatori, mitjançant la declaració de l’Hospitalet com a àrea de mercat tens. També és imprescindible que es facin complir els topalls i l’obligació d’informar sobre aquests, tot perseguint les infraccions per part d’immobiliàries i administradors de finques, tal i com estableix el règim sancionador inclòs a la mateixa llei. Així mateix, cal limitar els usos turístics dels habitatges abans que el turisme post-pandèmia torni a representar un factor de pressió a l’alça sobre els preus, així com perseguir el lloguer “de temporada”, que actualment prolifera i que constitueix un frau de llei.

En el cas de l’habitatge de propietat, a l’Hospitalet hem viscut el miratge de les promocions de protecció oficial els preus de les quals, tot i ser concertats, resulten inassumibles per bona part dels veïns i veïnes de la ciutat. Una política d’habitatge veritablement social implicaria que totes aquestes promocions s’oferissin en modalitat de lloguer i no pas de compra, i s’acabés d’una vegada per totes amb la transferència de recursos públics a mans privades que ha suposat aquesta anomalia tan nostrada, aquest subsidi cap a una activitat constructiva que no contribueix al benestar de les persones amb més dificultats. De manera complementària, caldria desenvolupar la normativa que permeti destinar a lloguer assequible una part significativa de les noves construccions i grans rehabilitacions en sòl urbà consolidat, tal i com s’ha fet a Barcelona (novament gràcies a la pressió dels moviments socials). I també cal aplicar mesures decidides per a mobilitzar i donar ús social als pisos buits. En aquest àmbit, com en molts altres, ens manquen dades i transparència: sabem que el 2011 eren 8600 els pisos buits a l’Hospitalet, però en desconeixem la xifra actual, tot i que podem sospitar que continua havent-hi varis milers, i que bona part d’ells serveixen a les estratègies especulatives de grans tenidors com grans immobiliàries i fons d’inversió, a qui la banca ha transferit els seus actius provinents d’execucions hipotecàries i promocions fallides. En una ciutat on el nombre de sol·licitants d’habitatge social es va més que duplicar entre 2012 i 2018 (amb una pujada del 118%), amb un parc municipal de només 252 habitatges (Boletín Especial de Vivienda Social 2020), molt lluny del 15% que hauria d’assolir-se el 2027 segons la Llei catalana d’Habitatge, i on la situació del mercat immobiliari suposa un gran obstacle per a l’emancipació juvenil, totes les polítiques per ampliar l’oferta de lloguer social i/o assequible són urgents i irrenunciables.

Les mesures proposades fins aquí s’orienten a facilitar l’accés a l’habitatge, però és ben sabut que els neguits de bona part dels nostres veïns i veïnes també tenen a veure amb les amenaces a la seva permanència a la llar. La inestabilitat i la inseguretat de la tinença són conseqüències de la curta durada dels contractes de lloguer, al terme dels quals la propietat pot decidir unilateralment no renovar, o imposar pujades de renda que, de facto, es tradueixen en els anomenats “desnonaments invisibles”: la marxa silenciosa de les llogateres a la cerca d’un habitatge més assequible, sovint fora del barri o la ciutat. Si bé aquesta circumstància s’ha vist parcialment pal·liada per la nova legislació, amb l’allargament dels contractes a 5 o 7 anys, encara patim una gran rotació d’inquilins, que s’hauria de limitar amb l’establiment de la renovació automàtica, excepte en casos de necessitat demostrable per part de la propietat.

Desnonaments i exclusió residencial: un malson que no s’atura amb la pandèmia

A banda, a l’Hospitalet assistim des de ja fa massa anys al malson dels desnonaments judicials, primer amb un predomini dels derivats d’execucions hipotecàries, però actualment molt més associats a l’impagament del lloguer i a les ocupacions a precari. Més enllà de la moratòria de desnonaments que amb prou feines es va aconseguir el darrer mes de desembre després de deu mesos de pandèmia, tot assolint per fi una certa coherència amb la recomanació sanitària de romandre al domicili, cal garantir de manera menys conjuntural els drets de les persones desnonades sense alternativa habitacional, ja sigui fent complir l’obligació legal – i sancionant el seu incompliment – de proveir un lloguer social quan es tracta de grans tenidors, ja sigui, en els casos de petits propietaris, acompanyant des de l’administració l’accés a un altre habitatge adequat. La situació actual d’abandonament quasi total en què es troben aquestes famílies, a qui com a molt s’ofereixen uns dies a una pensió o una estada a l’alberg municipal, representa una vulneració flagrant dels drets més fonamentals.

Defensem que el lloguer hauria de ser l’opció més accessible per a la població, però la realitat és que moltes persones de la nostra ciutat no es poden permetre un lloguer de mercat, i això les aboca a situacions d’exclusió residencial i les fa haver de recórrer a arranjaments tan fràgils com el relloguer dins el mercat informal d’habitacions, l’ocupació d’habitatges buits, o senzillament les aboca al sensellarisme, una realitat negada i invisibilitzada, la intervenció en la qual, en el millor dels casos, s’externalitza a entitats del tercer sector. Aquestes casuístiques acostumen a correspondre a veïns i veïnes que han estat víctimes de desnonaments previs, i a qui la manca de mitjans els impedeix accedir al mercat de lloguer amb unes mínimes garanties d’estabilitat. La criminalització de l’ocupació, que representa l’única alternativa per a moltes persones, amb campanyes promovent la delació pels veïns o les mocions municipals per intensificar la seva persecució, resulten inacceptables des d’una perspectiva de drets socials, i s’haurien de substituir per polítiques d’acompanyament a la regularització mitjançant contractes de lloguer assequible, si cal amb l’aplicació del tanteig i retracte per part de l’administració. Aquestes vies de regularització, a més de constituir una aspiració àmpliament compartida per les persones afectades, revertiria en l’ampliació i consolidació tan necessària del parc d’habitatge protegit.

La problemàtica de l’habitatge a l’Hospitalet també rau en el deteriorament i la manca d’habitabilitat de bona part del parc, que perjudica l’adequació dels habitatges a les necessitats de la població. En paral·lel, les noves promocions que proliferen arreu de la ciutat resulten inaccessibles per la majoria i propicien l’arribada de nous veïns i veïnes amb major poder adquisitiu, amb la conseqüent pressió gentrificadora i l’eventual substitució de la població. Davant d’això, és urgent prioritzar i promoure la rehabilitació dels immobles ja existents i vetllar per la permanència dels veïns i veïnes allà on es produeixen intervencions urbanístiques revaloritzadores, alhora que es despleguen mesures davant el risc de massificació que pateixen unes àrees urbanes ja molt denses i socio-espacialment segregades, com s’ha posat de manifest de manera tan evident durant l’actual pandèmia.

Resistència i acció col·lectiva per forçar respostes

Tot això ens remet, en definitiva, al model de ciutat on s’inscriu a escala local el nostre sistema d’habitatge. Mentre l’Hospitalet es continuï representant (i fins a cert punt auto-representant) com a pati del darrera” de Barcelona, amb uns governants disposats a acceptar les pressions dels grans interessos immobiliaris per replicar els processos de gentrificació ja patits a la capital, i donant ales a un urbanisme especulatiu i massificador, es seguirà perpetuant una situació d’emergència habitacional tan sagnant com inacceptable.

Com dèiem a l’inici, l’organització col·lectiva dels habitants resulta imprescindible per a reclamar la funció social de l’habitatge i la qualitat de l’hàbitat més en general. Efectivament, el paper que van jugar les associacions de veïns durant els moments de gran expansió urbana de la segona meitat del s.XX troba ara continuïtat en una multitud de mobilitzacions en defensa de l’habitatge i de l’hàbitat més en general, incloent-hi l’urbanisme, el patrimoni o la qualitat ambiental. Unes mobilitzacions, per cert, on els nous veïns i veïnes, primer nacionals i després estrangers, sempre han tingut un gran protagonisme.

Amb la pandèmia de la COVID i la crisi que se’n deriva, que cronifica una emergència habitacional anteriorment ja molt greu, assistim a un moment de forta resistència popular davant les contínues agressions contra el dret a l’habitatge. Aquesta actitud de resistència marca el tarannà del moviment per l’habitatge a la ciutat, que es veu forçat a emfasitzar el suport mutu davant d’allò més urgent – per exemple aturant desnonaments – per sobre d’un paper més propositiu – per exemple amb l’impuls de mocions municipals, negociacions amb l’Ajuntament, o activitats de conscienciació cap a la ciutadania. Tot plegat és reflex no només de la situació tan dramàtica que vivim a la ciutat, sinó també de la manca de reconeixement dels moviments populars com a interlocutors per part de l’administració local. Uns interlocutors, tanmateix, capaços de contribuir al diagnòstic dels problemes i de proposar solucions factibles basades en la seva tasca quotidiana al costat dels nostres veïns i veïnes.

Irene Sabaté @ Periferica
Irene Sabaté

Antropòloga i etnògrafa. Membre del Sindicat de Llogateres. Veïna de L'Hospitalet

Comparteix :

Share on facebook
Share on twitter
Share on telegram

Aquesta web utilitza galetes(cookies) pròpies i de tercers per optimitzar i adaptar-se a la vostra navegació i les vostres preferències, entre altres tasques.
Si continueu navegant, entendrem que accepteu la nostra política de cookies i privacitat, feu clik a l'enllaç per a més info.

ACEPTAR

Aviso de cookies