Més enllà de la taca d’oli

Es parla molt de l’extensió de la «taca d’oli» en referència a l’encariment dels preus immobiliaris des de Barcelona, amb el seu sòl tant valorat, cap a altres ciutats de l’Àrea Metropolitana, entre les quals destaca L’Hospitalet per la seva proximitat i continuïtat urbana entre una i altra banda de la Riera Blanca. Efectivament, a la nostra ciutat els preus immobiliaris estan experimentant una escalada, sobretot en l’àmbit del lloguer, on s’han enfilat un 29% en els darrers 4 anys, evidentment molt per sobre de l’augment dels ingressos de les famílies. Si ens fixem en els darrers dos anys, la pujada és del 17%, fins i tot superior a la patida a la ciutat de Barcelona (16%), la qual cosa reflecteix de quina manera es va replicant i agreujant la pauta alcista per l’àrea metropolitana. La bombolla del lloguer arriba així a L’Hospitalet amb un cert decalatge temporal respecte a la capital, on sembla que l’augment s’ha desaccelerat.

Tanmateix, tot i que no es pot negar el pes d’aquesta explicació, l’atribució de l’encariment a un mer «contagi» de les tendències que prèviament ha patit Barcelona té dos perills. D’una banda, presenta el fenomen com quelcom espontani, gairebé natural, propi del desenvolupament de la ciutat capitalista, i per tant difícil o fins i tot impossible de combatre. Alguns comentaristes agosarats fins i tot s’atreveixen a suggerir una solució per les classes treballadores: simplement cal suburbanitzar-se encara més, anar a viure més lluny, tot exigint a les administracions públiques que garanteixin una bona xarxa de transport públic, en un procés sense fi que acaba normalitzant la urbanització total del territori -amb el que això comporta, també, en termes mediambientals i de destrucció de la ruralitat, però això seria una altra història. Aquests «consells», per descomptat, cauen en el que un amic i company de militància descrivia com «pensar que les persones son coses que es poden posar on convingui en el moment que faci falta» , sense cap consideració pel seu arrelament en un territori concret, per les seves relacions veïnals, pel seu vincle afectiu amb l’espai quotidianament viscut.

D’altra banda, la metàfora de la «taca d’oli» contribueix a ocultar o negar les dinàmiques especulatives pròpies i específiques de la ciutat perifèrica. L’Hospitalet és un exponent claríssim, gairebé de manual, d’aquestes dinàmiques, fomentades i íntimament correlacionades amb un model de ciutat sense fissures, coherent com pocs, probablement fruit d’una forma de governança caracteritzada per la manca d’alternança en el poder i la periòdica desarticulació de l’oposició, tant en el marc institucional com a peu de carrer. Tot aquest procés s’inscriu, a més, en el context d’una manca d’atenció mediàtica sobre l’acció de governants i interessos privats a la ciutat, en clara desproporció amb la magnitud de les operacions urbanístiques, els guanys obtinguts, i el volum de població afectada. La circulació d’importants fluxos de capital immobiliari a la segona ciutat més gran de Catalunya s’esdevé en silenci i es rep amb conformitat, fet que garanteix la impunitat dels qui atempten contra el dret a la ciutat i el dret a l’habitatge, tot perpetuant i revalidant el model.

L’extracció de rendes immobiliàries a les perifèries metropolitanes es produeix, doncs, segons patrons específics que poc tenen a veure amb la visió estandarditzada, fins i tot banalitzada, de la gentrificació experimentada per barris hipsteritzats com Ciutat Vella, Sant Antoni o la Vila de Gràcia. A les perifèries poblades per les classes populars, el capital immobiliari funciona com l’escanyapobres, conscient que pot obtenir més marge d’una demanda captiva que, en contra del que els «experts» esmentats més amunt ens volen fer creure, no es pot permetre anar-se’n encara més lluny dels llocs de feina, la xarxa de transport públic o el suport familiar en forma de cures. Així doncs, com es veu a les dades, conjuntures com l’actual ofereixen més oportunitat de negoci, més marge de benefici, a les inversions en habitatge popular a la perifèria, que no pas a les operacions que impliquen la compra d’immobles o sòl ja d’entrada cars -i conflictiu en molts casos per la seva visibilitat i la presència de moviments socials forts- en ubicacions més centrals i pretesament més atractives.

De fet, a ulls del capital internacional, L’Hospitalet és geogràficament Barcelona, amb uns temps de desplaçament fins a Plaça Catalunya no diferents dels que ha de calcular qui viu al Poblenou, posem per cas. Amb la diferència que la inversió inicial requerida és inferior, i, aspecte no menor, amb els atractius afegits per la construcció recent d’infraestructures que han estat dissenyades i implementades tenint més en compte uns beneficiaris esporàdics (els participants a una fira, els turistes i usuaris de l’aeroport) que la població local. Unes infraestructures (la L9, la Plaça Europa, la Fira, el Districte Cultural…) l’impacte social de les quals no ha estat avaluat prèviament, amb l’argument fal·laç que només reportarien avantatges en termes d’aportacions fiscals i de generació d’activitat econòmica que revertiria, per art de màgia, en la millora socioeconòmica dels barris més desafavorits. És així com s’assenten les bases de la ciutat segregada, la ciutat desigual, amb un divorci ben marcat entre unes polítiques urbanístiques «amigables» amb els negocis practicats per elits locals i foranes, i unes polítiques socials de caire més assistencial, desconnectades de les causes estructurals de la desigualtat, la pobresa i l’exclusió residencial.

La «taca d’oli», en tot cas, funciona d’una manera diferent a la que habitualment s’interpreta: d’una manera molt menys «natural» i molt més vinculada a les accions i omissions dels responsables públics. Podem reconèixer a la nostra ciutat no tant un contagi de les condicions hostils cap al veïnat barceloní, sinó més aviat un fenomen d’atracció d’activitats, inversions i projectes urbanístics que Barcelona ha aconseguit regular. Exemples d’això serien l’extensió del boom turístic com a resultat de l’aplicació del Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (PEUAT) i la moratòria en la construcció d’hotels, així com el desplaçament del boom constructiu que molt probablement provocarà l’aprovació de la mesura de reserva per a lloguer assequible d’un 30% de les noves construccions i grans rehabilitacions en sòl urbà consolidat -una mesura forçada pels moviments socials que finalment va obtenir els suports necessaris en el Ple de l’Ajuntament de Barcelona, i que aspira a replicar-se en moltes altres poblacions catalanes, però que és molt lluny de trobar en qui recolzar-se per poder ser implementada a la nostra ciutat.

En l’àmbit concret de l’habitatge, a L’Hospitalet ensopeguem una vegada i una altra amb l’absència de polítiques públiques pensades, primer de tot, per mitigar l’emergència habitacional que pateix un sector creixent de la població, aquell que es veu expulsat de casa seva per mecanismes diversos: forçades a impagar la hipoteca o el lloguer per manca de recursos, confrontades amb una finalització i no renovació del contracte de lloguer com a conseqüència de les ànsies especulatives de la propietat i/o els intermediaris, incapaces d’accedir a un altre habitatge assequible a la ciutat. En son testimonis les desenes de famílies desnonades aquest passat estiu, víctimes totes elles de violència i abús immobiliari, circumstàncies patides pel sol fet de necessitar l’habitatge com a bé d’ús -no com a mercaderia o bé d’inversió- i no poder pagar-lo. Però això no és tot: les administracions tampoc semblen disposades a prevenir la previsible cronificació i agreujament de l’emergència, així com possibles onades de despossessió futures, mitjançant la creació d’un parc de lloguer públic no irrisori com l’actual, a l’alçada de la demografia i la situació socioeconòmica dels i les hospitalenques. Un parc que bé podria nodrir-se dels milers d’habitatges buits que, en mans d’entitats bancàries i altres grans tenidors, hores d’ara incompleixen la seva funció social de manera flagrant.

I és que la nostra ciutat és un terreny duríssim per a qui no pot pagar-se un sostre digne a preu de mercat. Seixanta-sis dies d’acampada davant l’Ajuntament, com els que ha protagonitzat la nostra veïna Íngrid de la mà de la PAH, semblen insuficients per fer moure un sol mil·límetre les polítiques municipals davant l’exclusió residencial. Parlar d’habitatge a L’Hospitalet és parlar d’un model fallit on, des de fa moltes dècades, les dinàmiques especulatives primen sobre l’exercici del dret a un sostre en condicions adequades i dignes.

Fotografia: @AlertaDeshaucio

Irene Sabaté @ Periferica
Irene Sabaté

Antropòloga i etnògrafa. Membre del Sindicat de Llogateres. Veïna de L'Hospitalet

Comparteix :

Share on facebook
Share on twitter
Share on telegram

Aquesta web utilitza galetes(cookies) pròpies i de tercers per optimitzar i adaptar-se a la vostra navegació i les vostres preferències, entre altres tasques.
Si continueu navegant, entendrem que accepteu la nostra política de cookies i privacitat, feu clik a l'enllaç per a més info.

ACEPTAR

Aviso de cookies