Reinventar el periodisme local

Dos dies després que s’anunciïn eleccions generals el president Torra ha visitat la nostra ciutat. Òbviament era una visita agendada prèviament però el to de les declaracions del president i de l’alcaldessa-presidenta apel·lant a la importància de la ciutat per a l’àrea metropolitana i el país, i els anuncis de nous projectes que es “descongelen” tot just ara, tenen ja lògica de campanya electoral. És un bon exemple de com i per què surt L’Hospitalet als mitjans: com a bona ciutat de curritos, el nostre valor radica sempre en la nostra “utilitat” a tercers.

L’Hospitalet és la segona ciutat del país, una de les més denses de la Unió Europea i, tal i com indiquen les dades, no para de créixer. És la tercera que més població va guanyar entre el 2017 i el 2018 segons l’INE i, després de Madrid i Barcelona, la tercera amb el metro quadrat més car, i la segona, després de Barcelona, on la gent més s’hipoteca. Som una ciutat en plena renovació, molt diversa i cada vegada més desigual, amb barris i comunitats completament desconnectats entre sí i on sabem, de fet, moltes més coses dels problemes d’alguns barris de Barcelona que dels problemes dels nostres barris. L’Ajuntament porta quaranta anys en mans del mateix partit i essent la principal font informativa de i sobre la ciutat i no hem tingut cap mitjà privat potent capaç de disputar-li l’hegemonia. Les hipòtesis sobre per què ha estat així són múltiples (nivell sociocultural de la població, proximitat a Barcelona i els seus mitjans, o manca de visió i compromís dels agents locals per invertir-hi, per exemple), però el cas és que històricament això ha condicionat la mirada que tenim sobre nosaltres mateixos, i com ens veuen des de fora. D’una manera molt boja hem oscil·lat durant anys entre la informació oficial blanca o rosa brilli-brilli (les grans transformacions sempre pendents), i la crònica roja i barata dels que s’apropen des de fora per reduir-nos a una caricatura de canis, chonis i d’altres espècies castellanoparlants. Com que la capacitat d’elaborar discurs del teixit associatiu ha estat molt limitada, al poder polític i econòmic li ha resultat extremadament fàcil convertir-nos en una ciutat materialment i simbòlicament perifèrica, de serveis i al servei de la gran Barcelona i del gran país.

La bona notícia és que mica en mica les coses estan canviant. Tot i que els mitjans públics arrosseguen acusacions de manca de pluralitat pràcticament des de la seva aparició, fa tres anys tots els partits de l’oposició, de manera inèdita, es van posar d’acord per denunciar el model de gestió, i el passat octubre un Consell Executiu va aprovar un Contracte-Programa que hauria de servir per renovar els equips i l’estil dels nostres mitjans municipals. D’altra banda, i també en els últims anys com a conseqüència tant del procés com dels canvis en el sector de la comunicació, alguns grans mitjans han fet forat a notícies sobre la ciutat que no surten del gabinet de premsa d’Alcaldia, i els nous mitjans digitals o d’altres més alternatius publiquen regularment peces sobre la ciutat de caire social o cultural. Sorgeixen a més nous mitjans com l’Estrella fa un any o ara aquest, amb la voluntat declarada de generar reflexió situada, no només des de la perifèria, sinó amb mirada i visió perifèrica. Com diu la Marina Garcés citant  l’arquitecte J. Pallasmaa, “la visió enfocada ens enfronta al món mentre la perifèrica ens embolcalla en la carn del món”.

Com a veïna i periodista he perdut el compte de quantes vegades s’ha anunciat que soterrarien les vies o milloraria la situació de Blocs Florida. Portem anys d’un periodisme local poc útil socialment, de bones notícies i anuncis permanents que s’alternen amb conflictes que apareixen de cop sense que, ni en un cas ni en l’altre, s’entengui massa bé a què responen ni se’n faci cap seguiment. Benvingut sigui doncs un periodisme perifèric que enfoqui cada situació, problemàtica o protagonista aportant prou camp de visió, prou context històric, dades, fonts i fils dels que estirar. Un periodisme que no es limiti a explicar què passa a la ciutat, sinó que ens ajudi a entendre per què passa i com es relaciona amb la resta de coses que també passen.

Com que per demanar no quedarà, per voler voldria un periodisme polític local que m’expliqui com funciona la màquina municipal i qui, com i des de quan pren les principals decisions sobre la ciutat, a l’Ajuntament i fora d’ell. Voldria un periodisme econòmic local capaç de traduir-me els pressupostos, les inversions i les subvencions. Un periodisme social local que fes anàlisis i seguiment regular de la qualitat de l’aire i dels serveis socials bàsics, i que em digués com això es relaciona amb els indicadors de renda, desigualtat i cohesió social als diferents barris. Voldria també un periodisme cultural local que anés més enllà de fer agenda i m’expliqués per què unes manifestacions culturals tenen més visibilitat que altres, o en quin sentit transformen i milloren la vida de la gent. Voldria un periodisme local que m’expliqués, bàsicament, el que no s’explica prou o no s’explica mai, i que em donés eines per abraçar sencera la ciutat viva, complexa i contradictòria que som.

Montse Santolino

Periodista i responsable de comunicació de Lafede.cat

Comparteix :

Share on facebook
Share on twitter
Share on telegram

Aquesta web utilitza galetes(cookies) pròpies i de tercers per optimitzar i adaptar-se a la vostra navegació i les vostres preferències, entre altres tasques.
Si continueu navegant, entendrem que accepteu la nostra política de cookies i privacitat, feu clik a l'enllaç per a més info.

ACEPTAR

Aviso de cookies